Go to Top

El Campus Gutenberg demana accés universal a la informació científica

Avui dia, es calcula que més del 60% dels articles d’una disciplina determinada no es poden reproduir. “Això és quelcom que hauríem de canviar”, va lamentar Ignasi Labasitida, doctor en física, durant la taula rodona ¿Què passa si la ciència no és reproduïble?, celebrada el passat 18 de setembre en el marc del Campus Gutenberg a la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.

L’auditori BSM de la UPF va ser l’escenari elegit per a la taula rodona ¿Què passa si la ciència no és reproduïble?, moderada per Cristina Ribas, directora de comunicació digital de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica. Una taula rodona que va comptar amb la participació d’Ignasi Labasitida, doctor en física i responsable de l’Oficina de Difusió del Coneixement i de la Unitat d’Investigació del CRAI de la Universitat de Barcelona i Simona Levi, directora de teatre, dramaturga, estratega tecnopolítica i artista multidisciplinar. Labasitida va ser el primer en donar resposta al tema principal d’aquest fòrum al afirmar: “La ciència ho es si es pot reproduir”.

Compartir dades, software i metodologia

Labasitida, també líder del projecte Creative Commons al nostre país, va criticar que els investigadors actuals, dins i fora d’Espanya, li donessin més importància al fet de publicar i avançar a la seva carrera en lloc de comunicar resultats certs i comprovables, posant-los a l’abast de col·legues i partners.

En concret, va demanar prudència amb qualsevol contingut open, ja  que la ciència deu ser accessible i àmpliament reutilitzable, en la seva opinió. “Ja no es tracta únicament de publicar un article, sinó de compartir unes dades comprensibles i  reproduïbles. I posats a demanar, l’ideal seria intercanviar també tot tipus de metodologia i software”, va recalcar.

I què fem amb els resultats negatius? Aquest és un altre problema “afegit”, segons el responsable de l’Oficina de Difusió del Coneixement i de la Unitat d’Investigació del CRAI de la Universitat de Barcelona. Per a Labasitida és bàsic comptar amb  els recursos necessaris per a publicar també aquests resultats negatius i evitar que altres investigadors ensopeguin amb els mateixos obstacles que nosaltres. D’aquesta manera, s’evitarà que obrin vies d’investigació que, per endavant, no els portaran enlloc.

El dilema del copyright

Per la seva banda, Levi va abordar el tema del copyright, apostant per un equilibri entre els drets dels inversors en investigació i el dret d’accés a la cultura i el coneixement per part de la societat. “No sé si sabeu que gran part del coneixement científic veu la llum a través de revistes especialitzades ‘tancades’ que exigeixen subscriure’s”, es va queixar. “Es tracta del copyright -va continuar- portat a l’extrem. Molts científics joves no poden continuar les seves investigacions perquè no poden accedir a informacions ‘tancades’ d’altres col·legues. Així i tot, existeixen molts moviments activistes que es proposen liberalitzar aquesta informació, sent el cas del desaparegut Aaron Swartz el més conegut. Aquest activista i programador nord-americà va ser acusat de descarregar 4,8 milions d’articles i altres documents de la base de dades de Journal Storage (JSTOR) amb la idea de compartir-los, presumptivament, a través de portals de descàrrega gratuita. L’accés a aquest sistema d’arxiu online de publicacions acadèmiques s’autoritza a editors, biblioteques i universitats de qualsevol punt del planeta, així com als membres d’aquestes de manera gratuita. La resta accedeixen als continguts publicats mitjançant subscripcions de pagament.

Marc legal

L’any 2011 es va aprovar la Ley de la Ciencia, la Tecnología y la Innovación (ley 14/2011) dirigida als investigadors que reben fons dels Pressupostos Generals de l’Estat. La llei exigeix penjar una còpia de qualsevol article en un termini no superior als 12 mesos, des de la data de publicació, en un repositori, facilitant l’accés al públic. “El problema resideix en què els investigadors no coneixen la Llei, ni les obligacions que comporta”, va lamentar Labasitida.

I pel que fa als projectes europeus? Des de l’any 2014, els investigadors que hagin publicat els resultats de qualsevol investigació, financiada per la UE, deuen penjar una còpia de la mateixa en un repositori, entre sis, en el cas de projectes vinculats a la medicina, la enginyeria, les matemàtiques i les ciències experimentals, i dotze mesos. “És important que els investigadors recapacitin i siguin conscients de les seves obligacions, encara que tinguin molta feina”, va insistir. El gran debat del sector plantea si són necessàries les revistes, quan comencen a guanyar usuaris certes plataformes online, com Wellcome Open Research, on no és obligatori publicar en obert, encara que sí aconsellable.

A continuació, es va iniciar un torn de precs i preguntes on va participar el públic present, en la seva majoria investigadors, científics i premsa especialitzada. La sessió va finalitzar amb el suggeriment de Cristina Ribas, directora de comunicació digital de l’Ajuntament de Barcelona, qui va convidar als comunicadors científics a buscar aliances amb la societat civil, inclosos aquells colectius més activistes.

Share Button