Go to Top

Un repàs a 600 dies de pandèmia

Quan, el desembre del 2019, es va identificar un brot epidèmic de pneumònia de causa desconeguda a la ciutat xinesa de Wuhan, molt pocs es podien imaginar que estàvem al començament d’una pandèmia que posaria tot el món en perill. Era l’inici de la covid-19, causada pel virus SARS-CoV-2, que se seqüenciaria poc temps després. El 31 de gener del 2020 se’n diagnosticava el primer cas a Espanya, i el 13 de febrer es comunicava la primera mort causada pel virus. La seva ràpida expansió va obligar el Govern espanyol a decretar l’estat d’alarma a tot el territori el 14 de març.

Després de més de 600 dies fent front a aquesta malaltia, n’hem après moltes coses, tot i que encara queden interrogants importants per resoldre. El desenvolupament de diferents vacunes va suposar una fita important en la història de la pandèmia, que, tanmateix, no n’ha significat, ni de bon tros, el punt final. La Fundació Vila Casas, en col·laboració amb el Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, va organitzar un debat –emmarcat en el Projecte Quiral– per fer tant un balanç del que ha passat tot aquest temps com per plantejar possibles escenaris de futur. Hi van participar Carmen Cabezas, secretària de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, i Antoni Trilla, cap del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiològica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

El Projecte Quiral es basa en un enfocament temàtic centrat en qüestions emergents i estratègiques des del punt de vista mèdic. S’inclou, com a part del projecte, la realització de l’Informe Quiral, amb què s’analitza la transmissió que fan els mitjans de comunicació del coneixement mèdic i de salut a la societat.

Cada any se centra en una temàtica concreta i, com no podia ser d’una altra manera, l’informe del 2020 es va centrar en la pandèmia de covid-19, i va donar com a resultat el document titulat Evolució de la comunicació i la percepció de la pandèmia de covid-19, que es va presentar el mes de setembre passat.

Una crisi sanitària que també és social

En el debat que hem esmentat anteriorment, es va comentar la necessitat que han manifestat molts experts de fer servir un terme menys conegut per fer referència a l’impacte social que pot tenir una pandèmia d’aquestes característiques; en diuen sindèmia, però quina diferència hi ha? Que també es tenen en compte les característiques socials de les persones, cosa que va quedar palesa en aquesta crisi sanitària, tal com va explicar Carmen Cabezas. “Aquesta malaltia infecciosa afecta de manera desigual les persones segons el nivell socioeconòmic i els determinants de salut i socials. Hem vist, per exemple, que en les primeres onades aquesta afectació era molt desigual segons la classe social de les persones, i que també va afectar més les persones més vulnerables i més grans de la nostra societat.”

Aquests condicionants socials que han influït en el desenvolupament de la crisi sanitària han posat sobre la taula la importància d’entendre la salut com un eix transversal que es tingui en compte en totes les polítiques. La sanitat no ha de ser qüestió només dels professionals sanitaris, sinó que altres sectors també s’han d’implicar a l’hora d’aplicar les mesures que ajudin a contenir la disseminació del virus. “Hem vist la necessitat del treball intersectorial, amb la implicació del sector de l’educació, de les residències o de l’oci nocturn, per intentar crear entorns i llocs segurs. Això és imprescindible si volem sortir d’aquesta situació, ja que necessitem tota la societat per aplicar les mesures precises, i no només hem de convèncer la gent que es posi la mascareta, sinó que, a més, ha de ser accessible per a qualsevol persona”, va incidir Carmen Cabezas durant la seva presentació.

Moltes incerteses que van tenir un impacte en la gestió

Davant d’una nova malaltia, de la qual es disposa d’escassa o nul·la informació, discernir la informació de valor entre una allau comunicativa suposa un repte. Segons dades de la revista Nature, durant els deu primers mesos de la pandèmia s’havien publicat 200.000 articles científics, o, el que és el mateix, 20.000 articles al mes. “Això no hi ha ningú que sigui capaç de pair-ho. Es tracta d’una pandèmia amb excés d´informació, tant científica com científica no totalment contrastada. I, per descomptat, molta pseudociència també”, va destacar Antoni Trilla.

Tot i aquest volum d’informació, gràcies a la feina d’innombrables equips d’investigació de tot el món, la paraula que més ha pogut definir els primers compassos de la pandèmia és incertesa. “Aquesta situació d’anar aprenent del virus i el seu comportament de mica en mica ha fet que moltes vegades hàgim hagut d’actualitzar els programes i els plans d’actuació. Recordo que, al començament, el nombre d’actualitzacions era altíssim, i cada setmana hi havia novetats i el personal sanitari havia d’aprendre noves coses”, apunta Carmen Cabezas.

Aquella situació de no saber gaire bé com actuava el virus va suposar un important estrès per a tothom, però encara més per als professionals sanitaris que estaven a primera línia. S’hi afegia una important falta de recursos, sobretot els primers mesos, tal com va assenyalar Carmen Cabezas. “Això ha de ser un aprenentatge clau per veure que els serveis i els recursos que teníem eren insuficients per abordar una crisi com aquella. Vam veure que el nostre sistema estava dissenyat per a un estat habitual, no pas per atendre aquella irrupció de malalts amb el potencial endèmic com el que tenia el virus.” Cabezas també va recordar la crisi generada per la grip A el 2009, en què, tot i que es temien una situació greu, al final l’afectació va quedar força reduïda, destacant que és la primera vegada que ens enfrontàvem amb una situació com aquella. “Hem vist que cal potenciar i invertir en salut, cosa que inclou la ciència i la salut pública, amb pressupostos més elevats i més professionals de salut pública.”

L’impacte en la salut mental: una conseqüència a llarg termini

Els experts reunits al Debat Quiral també van voler assenyalar com aquesta pandèmia tindrà efectes a llarg termini. Un dels més evidents és l’afectació que ha suposat per a la salut mental de tothom, especialment dels professionals sanitaris. “Tenim els professionals cansats, fatigats i desencantats, molts d’ells afectats per la síndrome de burnout. Hem de tenir en compte que ens trobem amb un sistema de salut que estava i està més estressat després d’uns temps d’aprimament per restriccions econòmiques i de personal”, va destacar Antoni Trilla.

Per part seva, Carmen Cabezas ha explicat que la necessitat d’augmentar les distàncies socials per contenir la pandèmia ha incidit directament en la salut mental, afectada també per altres factors. “Cal pensar que durant molt de temps, durant aquesta pandèmia, hem tingut un estrès laboral enorme, lligat a una sobrecàrrega de treball i a haver de fer front a una situació d’incertesa.” Però, a més de l’afectació de la salut mental i emocional de les persones, també hi haurà un empitjorament d’algunes malalties cròniques, motivat per la necessitat de bolcar-se durant un temps a contenir la pandèmia, fet que va suposar deixar de banda actuacions preventives i va obligar, entre altres coses, a aturar molts programes de cribratge.

Vacunes sí, mesures de protecció també

El desenvolupament de les vacunes en un temps rècord, que ha estat possible gràcies a l’esforç conjunt d’investigadors, farmacèutiques i entitats reguladores, ha suposat un èxit a l’hora de lluitar contra la covid-19, però no ha significat ni molt menys el final de la pandèmia. “Cap vacuna no és efectiva al 100%, però aquestes són molt efectives a l’hora de prevenir els casos greus i crítics”, va apuntar Carmen Cabezas, que va reconèixer que era possible encomanar-se tot i tenir la pauta completa de vacunació. “Però, per exemple en persones de 60 a 79 anys, les dades mostren que hi ha un 17% més de probabilitat d’hospitalització en els no vacunats, i que una persona més gran de 50 anys no vacunada té cinc vegades més possibilitats d’entrar en una UCI.”

Per això, els dos experts van coincidir en la necessitat de continuar insistint a mantenir les mesures que ajudin a prevenir el contagi, com ara l’ús de les màscares, mantenir les distàncies socials i evitar els espais tancats. “Hem de protegir-nos de la malaltia greu vacunant-nos i, alhora, reduir el risc de contagi. Són les dues potes per poder arribar a controlar la situació”, va destacar Antoni Trilla.

Tampoc no van dubtar a mostrar-se preocupats per les baixes taxes de vacunació d’alguns països, sobretot d’aquells amb menys recursos. Tot i que més d’un 50% de la població mundial té almenys una dosi, als països amb baixos ingressos la taxa només és d’un 5%. “Això no ens ajudarà a solucionar el tema, perquè, si tenim molta transmissió en països d’Àfrica, Àsia o l’Amèrica del Sud, el virus té més capacitat de mutar”, va comentar Carmen Cabezas, mentre que Trilla va afegir la necessitat de vigilar si les noves variants tindran la possibilitat d’escapar al control de les vacunes mentre s’espera que se’n pugui desenvolupar una que sigui capaç d’evitar el contagi, i no només prevenir el desenvolupament d’una malaltia greu.

Però, mentre hi hagi la necessitat de millorar les taxes de cobertura en alguns països, d’altres plantegen un possible dilema moral amb la idea de la tercera dosi de reforç. “Això és una falsa dicotomia, ja que no és cert pensar que si nosaltres no posem terceres dosis aleshores es vacunaran en països africans. Això no és exactament així”, va assenyalar Antoni Trilla, que va destacar la importància de fer campanyes ordenades i com més ràpid millor que ajudin a assolir un 70% de cobertura mundial.

L’evolució de la pandèmia presenta molts reptes, tant en el terreny de la investigació com en l’àmbit assistencial, que són fonamentals a l’hora de controlar i erradicar el perill que suposa la malaltia. L’aparició de noves variants reforça la necessitat d’actuar amb rapidesa i, en aquest sentit, la coordinació entre entitats sanitàries ha de ser fonamental. En el debat es posa de manifest que encara queda molt de camí per recórrer i que la pandèmia no ha fet més que posar en relleu les debilitats i les fortaleses del sistema sanitari. I d’aquesta lliçó en podem treure un aprenentatge clau per al futur de la sanitat.

Share Button