“Hi ha un desequilibri important entre les necessitats culturals de la població, derivades del desenvolupament científic i tecnològic, i l’educació científica del ciutadà mitjà. Aquest desequilibri es manifesta, de fet, en un interès creixent cap el coneixement de l’entorn natural i dels avenços en ciència i tecnologia”, diu el Manifest de A Coruña del 21 de març del 1997. El segle XXI és el segle de la biomedicina, dels canvis i els avenços ràpids, de la subespecialització, de les noves tecnologies… I, davant tants avenços, “l’educació rebuda al llarg de l’ensenyament obligatori resulta molt aviat insuficient per als ciutadans”, assenyala el manifest.

El text afegeix que la divulgació i la popularització de la ciència són imprescindibles, entre d’altres coses, perquè “signifiquen unes possibilitats individuals i col·lectives més grans per sortir de la pobresa, i també perquè ens ajuden a prendre consciència dels possibles riscos derivats de l’ús de la tecnologia. La divulgació científica és important per a la democratització de la societat i per a la participació dels ciutadans en la presa de decisions que determinaran el seu futur: una societat més culta científicament serà també més lliure i responsable”.

L’any 2004 va entrar en vigor el Programa Nacional de Difusió de la Cultura Científica, bon exemple del protagonisme que la cultura i el coneixement científics comencen a adquirir en les agendes polítiques. Aquest programa va ser la resposta a una preocupació creixent davant del desequilibri entre les necessitats culturals i l’educació científica, una preocupació que ultrapassa les nostres fronteres. De la mateixa manera, es van crear iniciatives similars d’àmbit local, com per exemple el Comissionat de l’Alcaldia per a la Difusió i Promoció de la Cultura Científica a Barcelona.

La transformació que sofreixen les àrees relatives a la salut i a les ciències en general, juntament a l’especialització tecnològica i la seva complexitat, la transformació de la transferència del coneixement, la demanda social creixent, etc., han fet imprescindibles un rigor científic major i una especialització en la comunicació de les ciències. Hem de prendre consciència del paper dels mitjans de comunicació en tot aquest procés, assumir-ne el paper formatiu, a més del purament informatiu, i reconèixer que amb molta freqüència són l’única font d’informació i de coneixement que rep una bona part de la població. Ara més que mai cal garantir el rigor científic en aquests mitjans de comunicació, ja que s’han convertit en un vehicle fonamental per a la creació d’opinió pública. Paral·lelament a això, la velocitat i la universalitat de l’accés a la informació i la falta de filtres en aquesta informació a través de les diverses tecnologies de la informació, mitjans socials i la comunicació (TIC) fan ineludible reflexionar sobre com assumir aquesta velocitat i aquests canvis. Malauradament, més informació no és sinònim de més coneixement.